El cap és aplanat, triangular i amb la boca obtusa, amb grans ulls sense parpelles i la pupil·la vertical. Les seves extremitats acaben en 5 dits plans amb unes protuberàncies laminars que li donen adherència per pujar per tota mena de superfícies. Aquest rèptil té la capacitat de perdre la cua quan l’animal se sent atacat. Llavors el dragonet es desprèn de la cua, que continuarà movent-se durant una estona com a forma de distracció (aquesta capacitat s’anomena autotomia caudal). Quan regeneri la cua, aquesta serà més clara i llisa.
Els ous que ponen les femelles són petits, esfèrics i de color blanc trencat. Eclosionen després de 4 mesos. La posta pot ser dos cops l’any. Els individus creixen lentament i poden arribar a viure fins a 8 anys.
Nom científic: Tarentola mauritanica L.
Família: Phyllodactylidae
Estat de conservació a Catalunya: Risc mínim. Protegit
Hàbitat, comportament, alimentació i distribució a Lleida:
Habita a tota mena d’indrets, tant naturals com antròpics. Viu sempre en zones amb pedra i parets verticals, en llocs pedregosos o en soques velles d’arbres, en indrets naturals; però és en les zones urbanes on és més abundant. Aprofita les parets de les cases i les llums com a zona de caça.
Es tracta d’una espècie nocturna difícil de veure a la llum del dia. Els adults són territorials i defensen les seues zones de caça i refugi, fent servir xiscles i persecucions. En general són animals solitaris, però al final de la primavera s’agrupen per a aparellar-se. Al ser de sang freda (no poden regular la seua temperatura corporal) busquen espais amb sol i ombra per a escalfar-se o refredar-se. Els animals d’aquesta espècie hivernen durant els mesos d’hivern a causa de les baixes temperatures. Menja principalment insectes (mosquits, formigues, aranyes, arnes o grills) atrets pels llums elèctrics durant els mesos que es troba actiu.
L’espècie es present en tot el municipi de Lleida, però és més comú a pobles i ciutats, on les llums nocturnes li faciliten la captura de preses. És una espècie fàcilment observable en moltes cases de Lleida, durant l’estiu, i un cop el sol s’ha post.
Antigament hom creia que els dragonets pujaven per les parets fent servir ventoses que tenien a les seues potes. Però el dragonet no té ventoses als dits. L’adherència dels seus dits la provoca les anomenades forces de van der Waals: els dits es fixen a les superfícies verticals per l’acció d’interaccions electrostàtiques, les mateixes que fan que un imant atregui un objecte de ferro.
Més informació
SIOC. Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya. Passer domesticus https://www.sioc.cat/fitxa/PASDOM